3 anys sense tu. 3 anys sense ell. 3 anys sense imatges: de l'ascens del Portuaris, dels
play-off d'Units pel Bàsquet, del “turbonado” que va assolar la Fira, del trasllat de l'escultura del 25 d'abril. Un buit en l'arxiu audiovisual municipal, però també en els ciutadans. Perquè estic segur que tothom s'ha vist, de més prop o més lluny, en alguna transmissió per
GandiaTV o coneix algú a qui han entrevistat.
Perquè més enllà dels defectes, complia amb la funció de servici públic. Ens mantenia informats de l'agenda cultural o social, ens mostrava allò que segurament visitaríem o disfrutaríem personalment després. I, allò més important, ho feia des de la qualitat d'una imatge que es volia impecable i amb elegància en l'ús del llenguatge: correcte i amb correció. Perquè una televisió, més enllà del contingut, és també un missatge: el que reben els ciutadans que dia a dia la segueixen, però també els visitants.
No és el mateix trobar-se un reportatge digne sobre el Parpalló-Borrell, sobre el Palau Ducal o sobre l'última actuació del Polisònic, que uns individus que no deixen d'insultar o, pitjor, adular els governants. A GandiaTV, l'alcalde no venia; el cridàvem quan pensàvem que interessava al ciutadà, no quan li interessara a ell. Parle dels huit anys que hi vaig treballar. No sé com era abans ni com haguera estat després, tot i que no em costa d'imaginar.
En tot cas, hem perdut. No parle dels treballadors, efectivament perduts en un conflicte judicial que el govern de Gandia pretén allargar més enllà de l'humanament comprensible.
Parle dels ciutadans, desproveïts d'una televisió pròpia al servici dels interessos de la ciutat i no del benefici econòmic privat.
Parle de la Safor, televisivament ignorada per Gandia com la seua Mancomunitat.
Parle del valencià, reduït a folclòric,
però també del castellà, forçat i maltractat pels que, sense saber-lo parlar, s'entesten a usar-lo. Parle de la música, com a producte purament artístic i no de mercat.
Parle d'una imatge de marca, d'una televisió de refèrencia en l'àmbit valencià de la comunicació local.
Parle dels professionals que han trobat treball fora, dels que no l'han trobat, dels que han canviat d'ofici i de tots aquells que no s'han pogut estrenar.
Parlava d'això, d'una televisió local que podia interessar més o menys, però no resultava desagrable a la vista ni al coneixement. I sobretot, suposava una digna targeta de presentació d'una ciutat, que es vol turística i comercial, i de l'amabilitat dels seus habitants. Per desgràcia, Gandia Shore va arribar a més gent. Per desgràcia, ens prendran per imbècils quan presumim d'haver descobert la quarta dimensió en un rotonda. Potser, si entren dins, ens trasllade al passat o al futur. Probablement, vorem millor televisió.
Marc Gomar
*Article publicat el 3 de juliol de 2014 a gentedelasafor.com
