dissabte, 17 de gener de 2015

Tot (i res)

Vull dir que estic orgullós d'haver treballat en Gandia Televisió. Orgull per formar part de la seua història. Com tots i cadascú dels companys que l'han fet possible durant molt de temps. Hauria de dir ex companys, però sempre seran els meus companys. D’aquells que hi estaven als seus inicis o fins i tot d'aquells que passaven com una ràfega. Centenars de persones plenes d'històries professionals, i personals, apassionants. No era conscient quan vaig arribar a Gandia Televisió que viuria els seus últims anys. En dues etapes molt diferents i amb un final inesperat i inacabat.


Però no tot era perfecte. Ni de bon troç. Sobretot s'escampava eixa làmina sempre excessiva de politocràcia dels mitjans públics. Intoxicació dels polítics i dels seus ‘esbirros’. Una llepolia per a contar les seues benevolències.


No tinc dits per assenyalar als culpables de la desfeta de Gandia Televisió. Tots necessitem culpables. Fins i tot, jo sóc culpable. I l'ajuntament de Gandia d'ara i d'abans. De tots els colors. I dels moviments empresarials plens de foscor. Els sindicats. Polítics de 'fer-se-la-foto'. Periodistes oportunistes. Mentides. Moltes. Els advocats. I els altres advocats. Jutges. Sentències que donen la raó a les dues parts sense donar-la-hi a ningú. La justícia en general també és culpable. Per un tema que estava molt clar.

Si tanques, pagues el que pertoca.
Ni més, ni menys.

Però no va ser així.


El pla estava clar.
Des del mateix dia en què la televisió pública va deixar d’emetre. L’estratègia seria una negociació injusta que forçaria la via judicial. Els treballadors no anirien junts i això possibilitaria una defensa més feble. Una vegada comença el procés judicial només cal fer una cosa: esperar. Quatre anys eren suficients. Seria possible? Clar. No és la primera vegada que l'ajuntament utilitza aquesta estratègia. Allargar un procés. Per als següents. Els que vinguen. I si defenen la televisió pública, millor. Ja tenen un primer marró de l'anterior televisió pública. Les indemnitzacions de tots els ex treballadors de Gandia Televisió.
I això no serà a coste zero.


Ja s'ha dit de tot sobre el procés judicial rocambolesc i que, a hores d'ara només ha resolt un company, Àlex Ruiz, la resta, continuem esperant. Uns diuen que hem guanyat. Altres, que hem perdut.


Jo crec que tot el món ha perdut. Nosaltres.
I vosaltres, ciutadans.


I esperem la resolució del juí cadascú en el seu àmbit. Amb més o menys sort. Tres anys i mig després del tancament. 

Però així és la vida: un poc de tot (i de res).

Òscar Grifoll
*Publicat en Las Provincias ed. la Safor (17/01/2015)

dimarts, 13 de gener de 2015

T’agrada el que veus?

La televisió és l’espill de la societat on dóna servei i d’una època. No és el mateix l’Alo Presidente de Veneçuela que el canal Arte. La rectificació d’Urdaci a TVE no s’entendria fora del seu context polític. Com tampoc la visita del Papa o la Formula 1 en Canal 9 amb la corrupció que duia aparellada i que ara és objecte de judicis. De tot això però, sols ens podem adonar a posteriori. L’únic indicador del moment són les xifres d’audiència que condicionen la programació. Que en una dècada hàgem passat dels programes amb actuacions dels dissabtes per la nit als debats polítics és símptoma evident d’un canvi d’interessos socials que no està exempt de conseqüències democràtiques.
La televisió no transmet cap realitat; la construeix a partir d’allò real, és a dir, selecciona què conta i com. El resultat és això del que tothom parla o eixa informació que li ha arribat a la majoria. Ens ha modelat fins al punt que hi ha dies que l’encenem conscients del que trobarem: l’alegria dels premiats per la Grossa de Nadal el 22 de desembre, les pel·lícules de romans en Setmana Santa o la línia editorial d’un determinat canal. Un negoci que mou tants diners és poc amic de les sorpreses. Per això mateix, és fàcil no trobar res de bo en cap dels trenta canals en obert; res que ens sorprenga, ens interesse o que no siga repetit.
Tot açò és aplicable a la televisió local i la seua societat on ni el que ens envolta ni la llengua amb què ens comuniquem té espai. No és suficient amb comptar amb televisions locals: quan no trenquen la monotonia catòdica, quan estan al servei d’interessos allunyats del periodisme o la creació audiovisual, perden la utilitat i el sentit. Si, a més, estan sufragades amb els diners dels ciutadans, no és prou amb ignorar-les: cal protestar.
Però oblidem que, al país i a la ciutat, tenim el que la teòrica majoria considera que mereixem perquè la televisió és un aparador. En el cas de la BBC, mostra una determinada imatge dels britànics i els seus punts de vista, però a més desenvolupa eines per a l’aprenentatge de l’idioma. Els saforencs i, per extensió, els valencians, vivim en la foscor audiovisual després d’haver comptat els mitjans per a expressar-nos. La involució tecnològica i comunicativa qüestiona allò del progrés continuat de la història però, alhora, ens dota dels millors fonaments per al futur: les errades que ens han dut fins ací. Una nova televisió, dues noves televisions, no són possibles sense la voluntat popular políticament expressada i, alhora, serien símptoma de maduresa democràtica i voluntat d’avançar. Un canvi des del silenci front a la utilització i els insults.

Marc Gomar
*Publicat en Levante-EMV ed. la Safor (13/01/2015)

dijous, 8 de gener de 2015

GTV: Observar, clikejar i retindre el passat per canviar el que vindrà...

Ho dic, i ho diré a qui vinga d'on vinga i entenga que m’haguera quedat amb molt de gust a La Safor fent la feina que més m'agrada... El Periodisme sense “supeditacions” exercit des de la Professionalitat i la creença que les maneres de contar allò que passa te tantes plomes, mirades i paraules com les Persones que creuen i viuen aquesta tasca de Molta Responsabilitat, d'Ètica, Principis... emparats pel Codi Deontològic... amb tota la responsabilitat que allò comporta.

L'article 20 de la Constitució Espanyola... un dels Primers de la dels Estats Units que fa prevaler la Democràcia en Lletra Gran...

Làgrimas Negras... amb  la pèrduda de Gandia Televisió... en versió original les he vist de tots colors pels passadissos d'aquella tele amb aspiració de comarcalitzar-se... Una tasca malbaratada desprès de tants i tants d'anys de RTVV... com si fos una lliçó a desaprendre... No obrir la Porta al Nom Propi de les Comarques del País Valencià, tuff a Catalanisme?... tal vegada serà que no tenim geografia, que no tenim capitals de comarques definides... i Canal 9 va oblidar aquesta important tasca que havia de fer-ne cura de Baix a Dalt, mireu si no les audiències de les desconexions i els informatius de comarques de TV3, a les 14'00h 30' de notícies, 15' minuts de les més destacates i notícies importants de les comarques, 15' l'Alt Empordà íntegrament, això sí el Comarques va enganxat al Telenotícies, Com si no? Des del més aprop fins a les D'internacional... de dilluns a divendres... Plantilla consolidada, Treball agraït... per cert la capital del Baix Vinalopó és Elx... i de la Safor Gandia. Una de les comarques més definides per l'autoestima comarcal, això sí amb Tren cap a València, perquè això sí que és un grau important, acurtar distàncies amb la ciutat, les universitats, la Gent que va i ve... i no es deslliga del seu entorn, de la seua Història, de la Terra on va néixer i l'ha vist créixer...

Gandia era la millor ciutat per a viure i conviure fins que van tancar de males maneres aquella Televisió Petita però Digna, amb molta Gent feinera com no he conegut mai al llarg de la meua vida laboral... i parle des de la base, dels companys i companyes que integràvem els equips de Treball, obviarem els càrrecs, obviarem els bescanvis de cromos, obviarem categories i diferències salarials pel mal que han fet i faran, obviarem els encàrrecs i els imperatius, tanta i tanta mancança d'una cultura de Professionals de Premsa Independents sols fa mal a la Professió, genera desconfiança entre la gent i la ciutadania, que és intel·ligent... obviarem els malsons del Porque Yo Lo Valgo-  Parle de les i els treballadors que ens posàvem de valent a fer possible que aquella graella tinguera programes creatius, cultes, de debat, històrics, infantils... els esforços es feien quasi des de l'artesania...i ens costava deu i ajuda però tot sortia... i anava a bon ritme...

Aquell tancament em va obrir la porta a migrar, si et foragiten, i et fan fora fes les maletes i marxa, aquí no tens futur... ves fins arribar on et donen feina... l'he trobada. Llàgrimes Negres em costa pensar que vaig deixar enrere allò amb el que em guanyava la vida: El Periodisme, enyorança de Gandia Televisió... sí pels bons moments compartits amb les companyes i els companys... És possible que ningú se'n recorde dels Directes que passava la Tele amb aquella unitat mòbil muntada al Passeig, a la Plaça de l'Ajuntament? No m'ho crec... el Paco, el Lico... el Ginès amb el cables a la mà... el Martí vigilant amagat controlant les senyals...

Companyes i Companys, tècnics, càmeres... periodistes, vam fer la tele més digna des de la proximitat o com a mínim aquesta és la meua impressió... ens creiem aquesta tele de tanta història, ens ho recordaven els que la varen veure  néixer i créixer, ho respiràvem a les cabines d'edició, ens ho transmetien els companys i companyes més antics... als que vam arribar de puntetes, professionals i de fora, de l'Horta, de la Vall d'Albaida, del Baix Vinalopó,  per això exercíem el nostre ofici  amb tot el respecte  transmès a l'hora de donar veus i mirades al que passava a la Safor. Tan curta és la memòria?...

No us parlaré d'ovelles, ni dels verds que ara m'envolten, ni de la feinada que m'espera demà al dematí... un refugi econòmic on guanyar-me el pa, literalment... sense mes. Però que conste que ho dic, ho diré a qui vinga d'on vinga fins  a l'Alt Empordà des de Terres Valencianes... m'haguera quedat per sempre a La Safor si no m'hagueren fet fora de l'Ofici que més m'agrada: exercir el Periodisme...

Júlia Planelles Planelles
*Publicat en Gente de la Safor (8/01/2015)

#AhoraEmpleo: retransmissió 2014

Ginés (31 anys, tècnic de so) ha tornat d’Alemanya després de dos mesos. Amb el que va estalviar amb un “minijob” (a l’estat espanyol també els hi ha però els anomenem com a contratos basura) a Madrid ha volgut testar alguna oportunitat laboral i millorar l’alemany que aprèn des de setembre de 2011 a l’EOI. Espere que arribem a temps perquè no haja d’anar-se’n. Ell i Lico han vingut a casa a conèixer Alexandra. Amb el gust que li ha agafat a la bicicleta Ginés està posant-se ‘fort’. D’alguna manera ha de cremar l’ansietat. Pobre, la Fanta que li hem pogut oferir crec que ja estava desbrafada, sap que no en tenim per a més i damunt ha sigut agraït.
Lico (realitzador) lliurava hui gràcies a la partida de pilota que va gravar a Genovés diumenge passat. Està content -l’han llogat d’ENG, cobra 900€ al mes, no li paguen les hores extres i ha d’anar fins València i tornar cada dia amb el vell cotxe que li ha prestat son pare-, la seua cara té un semblant feliç de “sentir-se útil” als 50 anys i després de tres d’atur. I encara que, entre gasolina i el menjador d’Ignasi i Violetta, pràcticament bescanvia el sou.
He quedat amb Marc (35 anys, redactor) esta vesprada, sembla que la seua advocada té notícies noves. El veig fotut últimament. Sembla vençut. Espere que sols siga pel cansament de la feinada que és la recollida d’olives. Els de CCOO han fet el ridícul amb la denúncia que li plantejaren. Volien emmarronir-lo per un article que contava veritats com a punys sobre aquella ‘negociació’ amb l’ajuntament. Com que no s’hi van atrevir a denunciar-nos a totes les companyes i companys que co-signarem el seu article, després van voler que el jutge demanara el canvi d’una paraula (!) en l’entrevista que ens va fer Gente. Ves per on, gràcies a això l’entrevista publicada dues voltes… En fi… Sempre hi serem, amic.
Hui és dimecres, segurament Salva (59 anys, presentador, els darrers anys de GTV operador de continuïtat) haurà dinat a Benipeixcar. Algun dia li preguntaré per eixe ‘ritual’. Vehement com ell sol però, encara que intente dissimular-ho, aquesta situació -tant la nostra com la d’ell- el fa patir molt. Cinquanta-nou anys i en l’atur no són -com hauria dit la Júlia- poca broma, encara que intente suavitzar el seu desassossec estudiant Dret en la UNED.
I al fil de Júlia (54 anys, redactora), si ací ens xuplem els dits amb el fred que està fent, a Cistella no vull ni pensar-ho. Com estarà Júlia? L’Empordà li ha donat una força espectacular. I això me n’alegra ja que aquesta vida no l’ha tractada com es mereix. Amb l’enorme feinada que té a Can Clotas encara té temps per escriure, de tant en tant, alguna cosa per algun mitjà del principat. Sempre m’ha semblat una periodista d’allò que se’n diu “de raça”. La qualitat dels seus programes per a Gandia TV ahí ha quedat.
Ferran (59 anys, productor) no es perd cap curs del Servef. Del que siga: agricultura ecològica (fa unes tomaques valencianes espectaculars), instal·lador…
Este migdia hem passat per la tenda d’Anna (44 anys, administrativa), però estava tancada. Deu estar encara fotuda de l’operació d’estómac. Esperem que li vaja molt bé. Ha sigut valenta de fer un préstec i arriscar-se amb una botiga de roba, amb la que cau. Casar-se amb Juanvi l’ha feta feliç. Estava radiant el dia de la boda.
I Ramon (54 anys, redactor), què en farà? Fa mesos que no sé res d’ell -la “motet” se li va trencar, i per vindre fins Gandia ho ha de fer amb l’autobús- i parlant d’açò i d’allò amb Lico este matí se m’ha oblidat preguntar-li. Deu estar, com cada dia, amunt i avall vora mar després de llegir el diari al Racó. La prestació se li va acabar fa més d’un any, no rep cap ajuda. És sui generis, però s’ha guanyat un futur millor després de tota una vida dedicada a la informació comarcal.
Juanlu (41 anys, càmera) fa ziga-zaga com a freelance, es dóna d’alta i baixa com a autònom depenent de la feina que li entra. Entre mitges té cura de la seua xiqueta de 4 anys. Com Paco (38 anys, càmera, realitzador, muntador…), qui hauria sigut un magnífic cronista per a qualsevol ciutat: no conec ningú que anote absolutament tot i amb tanta cura com ell ;-)
Fa temps que no sé res d’Òscar (35 anys, redactor). La darrera vegada que ens vam creuar pel carrer em contava que anava “d’ací cap allà pegant tombs i sense un gallet”, però estava preparant un documental sobre l’Auir. Me n’alegra, això vol dir que no ha perdut el seu esperit crític ja que sempre ha fugit fins i tot de l’autocensura amb contundència i gran convenciment.
Lluïsa (47 anys, administrativa) ho té fotut perquè li paguen l’ajuda per la discapacitat que té a un ull. Damunt! El magatzem de taronja la té absorbida. No es queixa, almenys té feina una temporada i pot tirar endavant amb la seua filla.
Àngels (38 anys, càmera -de les millors-, editora…) i jo (40 anys, ajudant de postproducció i operador de continuïtat) lluitem des de fa tres mesos per fer-ho amb la nostra, amb Alexandra. Ens han concedit el subsidi ‘per càrregues familiars': 426€! Amb això, el que guanya Àngels fent neteja i alguna extra que fem com a cambrers… de moment podem pagar la hipoteca. Alexandra no patirà, almenys llet no li’n faltarà, ja s’encarreguen els seus avis que siga així.

… i Gemma (redactora -periodista- ara mestra d’anglès), i Sergi (càmera), i Sònia (redactora, ara en l’equip de Las Mañanas de Cuatro), i Carlos (càmera), i Martí (editor), i Anna (redactora), i Andrés (càmera), i Marta (administrativa), i Jose (redactor), i Joana (administrativa)… Toni (muntador) i Juper (redactor) van tindre més sort ja que, afortunadament, van trobar feina de seguida a Tele 7.

Tres anys i sis mesos en un bucle vital promogut pel #AhoraEmpleo, esperant la justícia que marque el TC per posar Off a uns acomiadaments il·legals i re-sintonitzar les nostres vides.

*Publicat en Gente de la Safor (2/01/2015)