dimarts, 13 de gener de 2015

T’agrada el que veus?

La televisió és l’espill de la societat on dóna servei i d’una època. No és el mateix l’Alo Presidente de Veneçuela que el canal Arte. La rectificació d’Urdaci a TVE no s’entendria fora del seu context polític. Com tampoc la visita del Papa o la Formula 1 en Canal 9 amb la corrupció que duia aparellada i que ara és objecte de judicis. De tot això però, sols ens podem adonar a posteriori. L’únic indicador del moment són les xifres d’audiència que condicionen la programació. Que en una dècada hàgem passat dels programes amb actuacions dels dissabtes per la nit als debats polítics és símptoma evident d’un canvi d’interessos socials que no està exempt de conseqüències democràtiques.
La televisió no transmet cap realitat; la construeix a partir d’allò real, és a dir, selecciona què conta i com. El resultat és això del que tothom parla o eixa informació que li ha arribat a la majoria. Ens ha modelat fins al punt que hi ha dies que l’encenem conscients del que trobarem: l’alegria dels premiats per la Grossa de Nadal el 22 de desembre, les pel·lícules de romans en Setmana Santa o la línia editorial d’un determinat canal. Un negoci que mou tants diners és poc amic de les sorpreses. Per això mateix, és fàcil no trobar res de bo en cap dels trenta canals en obert; res que ens sorprenga, ens interesse o que no siga repetit.
Tot açò és aplicable a la televisió local i la seua societat on ni el que ens envolta ni la llengua amb què ens comuniquem té espai. No és suficient amb comptar amb televisions locals: quan no trenquen la monotonia catòdica, quan estan al servei d’interessos allunyats del periodisme o la creació audiovisual, perden la utilitat i el sentit. Si, a més, estan sufragades amb els diners dels ciutadans, no és prou amb ignorar-les: cal protestar.
Però oblidem que, al país i a la ciutat, tenim el que la teòrica majoria considera que mereixem perquè la televisió és un aparador. En el cas de la BBC, mostra una determinada imatge dels britànics i els seus punts de vista, però a més desenvolupa eines per a l’aprenentatge de l’idioma. Els saforencs i, per extensió, els valencians, vivim en la foscor audiovisual després d’haver comptat els mitjans per a expressar-nos. La involució tecnològica i comunicativa qüestiona allò del progrés continuat de la història però, alhora, ens dota dels millors fonaments per al futur: les errades que ens han dut fins ací. Una nova televisió, dues noves televisions, no són possibles sense la voluntat popular políticament expressada i, alhora, serien símptoma de maduresa democràtica i voluntat d’avançar. Un canvi des del silenci front a la utilització i els insults.

Marc Gomar
*Publicat en Levante-EMV ed. la Safor (13/01/2015)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada