La televisió
és l’espill de la societat on dóna servei i d’una època. No és
el mateix l’Alo Presidente de
Veneçuela que el canal Arte. La rectificació d’Urdaci a TVE no
s’entendria fora del seu context polític. Com tampoc la visita del
Papa o la Formula 1 en Canal 9 amb la corrupció que duia aparellada
i que ara és objecte de judicis. De tot això però, sols ens podem
adonar a posteriori. L’únic indicador del moment són les xifres
d’audiència que condicionen la programació. Que en una dècada
hàgem passat dels programes amb actuacions dels dissabtes per la nit
als debats polítics és símptoma evident d’un canvi d’interessos
socials que no està exempt de conseqüències democràtiques.
La televisió
no transmet cap realitat; la construeix a partir d’allò real, és
a dir, selecciona què conta i com. El resultat és això del que
tothom parla o eixa informació que li ha arribat a la majoria. Ens
ha modelat fins al punt que hi ha dies que l’encenem conscients del
que trobarem: l’alegria dels premiats per la Grossa de Nadal el 22
de desembre, les pel·lícules de romans en Setmana Santa o la línia
editorial d’un determinat canal. Un negoci que mou tants diners és
poc amic de les sorpreses. Per això mateix, és fàcil no trobar res
de bo en cap dels trenta canals en obert; res que ens sorprenga, ens
interesse o que no siga repetit.
Tot açò és
aplicable a la televisió local i la seua societat on ni el que ens
envolta ni la llengua amb què ens comuniquem té espai. No és
suficient amb comptar amb televisions locals: quan no trenquen la
monotonia catòdica, quan estan al servei d’interessos allunyats
del periodisme o la creació audiovisual, perden la utilitat i el
sentit. Si, a més, estan sufragades amb els diners dels ciutadans,
no és prou amb ignorar-les: cal protestar.
Però
oblidem que, al país i a la ciutat, tenim el que la teòrica majoria
considera que mereixem perquè la televisió és un aparador. En el
cas de la BBC, mostra una determinada imatge dels britànics i els
seus punts de vista, però a més desenvolupa eines per a
l’aprenentatge de l’idioma. Els saforencs i, per extensió, els
valencians, vivim en la foscor audiovisual després d’haver comptat
els mitjans per a expressar-nos. La involució tecnològica i
comunicativa qüestiona allò del progrés continuat de la història
però, alhora, ens dota dels millors fonaments per al futur: les
errades que ens han dut fins ací. Una nova televisió, dues noves
televisions, no són possibles sense la voluntat popular políticament
expressada i, alhora, serien símptoma de maduresa democràtica i
voluntat d’avançar. Un canvi des del silenci front a la
utilització i els insults.
Marc Gomar
*Publicat en Levante-EMV ed. la Safor (13/01/2015)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada